divendres, 25 de novembre del 2011

Excursió a Sant Adeodato


El matí es presentava esplendorós. No podíem tenir un temps millor per anar d'excursió i les energies estaven ben renovades per pujar amunt, a pas ferm, cap a les cases del lloc de Sant Adeodato. Vam fer la pujada en un tres i no res, (què havíeu berenat?) i, ben prest, ja vèiem les egües i els pollinets, els estables, la pista d'entrenament, la palla per menjar...
La família d'en Gerard no ens podia acollir millor, tanta paciència és d'agraïr quan un aixam de fillets i filletes envaeix ca teva. Després de berenar ens van convidar a unes patatilles i tothom s'ho va menjar amb molt de gust.

El passeig pel petit bosc fou molt interessant, sobretot pel que ens anava explicant na Lali sobre la caça de tords, i també per l'espessura d'algun tram i algun desnivell. Es nota que als nostres alumnes els agrada explorar i hem de dir que es van portar com uns autèntics excursionistes.

Jo els havia explicat que aquest era com una mena d'entrenament per si, més endavant, volem fer alguna excursió més llarga. No descartam dedicar-nos-hi amb més èmfasi properament. Val la pena aprofitar que esteim envoltats de natura i l'entusiasme d'aquests fillets i filletes.




Publicat per a
Etiquetes de comentaris:

2 comentaris:

  1. Maribel Sales27 de novembre del 2011, a les 17:05

    Quina xalada!!!! no es raro que vagin tant contents a s'escola, si s'ho passen pipa amb totes ses sortidetes que els hi preparau, pero sobretot, gràcies a ses educadores que ho donau tot perque es nostres fills disfrutin i aprenguin, gràcies a totes.

    ResponElimina
  2. Assumpta28 de novembre del 2011, a les 18:06

    Ens ho vam passar molt bé, és veritat. Però a més, les mestres arribàrem a l'escola amb la sensació que els nostres alumnes eren uns "tot-terreny". Al principi ens preocupava un poc que es cansessin en la pujada i baixada, o que el passeig pel bosc fos un poc dificultós... Cal dir que els fillets i filletes des Migjorn són molt aventurers i tenen una energia que no se l'acaben. Potser som noltros, les mestres, qui els hem d'estar agraïdes: ens transmeten tota la seva vitalitat. Crec que les mestres d'infantil no envellirem mai.

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)